1.0Ibbycathttps://www.ibbycat.cat/es/ibbycathttps://www.ibbycat.cat/es/author/ibbycat/rich600338<blockquote class="wp-embedded-content" data-secret="394StcPv4W"><a href="https://www.ibbycat.cat/es/llibre/historia-de-lart/">Història de l’art</a></blockquote><iframe sandbox="allow-scripts" security="restricted" src="https://www.ibbycat.cat/es/llibre/historia-de-lart/embed/#?secret=394StcPv4W" width="600" height="338" title="«Història de l’art» — Ibbycat" data-secret="394StcPv4W" frameborder="0" marginwidth="0" marginheight="0" scrolling="no" class="wp-embedded-content"></iframe><script> /*! This file is auto-generated */ !function(d,l){"use strict";l.querySelector&&d.addEventListener&&"undefined"!=typeof URL&&(d.wp=d.wp||{},d.wp.receiveEmbedMessage||(d.wp.receiveEmbedMessage=function(e){var t=e.data;if((t||t.secret||t.message||t.value)&&!/[^a-zA-Z0-9]/.test(t.secret)){for(var s,r,n,a=l.querySelectorAll('iframe[data-secret="'+t.secret+'"]'),o=l.querySelectorAll('blockquote[data-secret="'+t.secret+'"]'),c=new RegExp("^https?:$","i"),i=0;i<o.length;i++)o[i].style.display="none";for(i=0;i<a.length;i++)s=a[i],e.source===s.contentWindow&&(s.removeAttribute("style"),"height"===t.message?(1e3<(r=parseInt(t.value,10))?r=1e3:~~r<200&&(r=200),s.height=r):"link"===t.message&&(r=new URL(s.getAttribute("src")),n=new URL(t.value),c.test(n.protocol))&&n.host===r.host&&l.activeElement===s&&(d.top.location.href=t.value))}},d.addEventListener("message",d.wp.receiveEmbedMessage,!1),l.addEventListener("DOMContentLoaded",function(){for(var e,t,s=l.querySelectorAll("iframe.wp-embedded-content"),r=0;r<s.length;r++)(t=(e=s[r]).getAttribute("data-secret"))||(t=Math.random().toString(36).substring(2,12),e.src+="#?secret="+t,e.setAttribute("data-secret",t)),e.contentWindow.postMessage({message:"ready",secret:t},"*")},!1)))}(window,document); //# sourceURL=https://www.ibbycat.cat/wp-includes/js/wp-embed.min.js </script> https://www.ibbycat.cat/wp-content/uploads/portada-9788418690679-1-scaled.jpg16212560L’any 1999, Història de l’art va guanyar el Premi de Ficció de la prestigiosa Fira del Llibre Infantil de Bolonya. Més de vint-i-cinc anys després, el llibre continua sent una obra desconcertant. L’autor, Paul Cox (París, 1959) és un artista de les arts gràfiques contemporànies, autodidacta i multidisciplinari, apassionat de les tècniques d’impressió, que entén els llibres com espais de joc i experimentació. En aquest sentit, Història de l’art és un llibre difícil de classificar, no només formalment: és un àlbum? Un còmic?, per a quina edat?, si no també perquè l’autor l’ha bastit, des d’un inici, amb un engany. Els peritextos de l’obra, començant pel títol, ens porten a creure que tenim a les mans un manual de prosa didàctica, malgrat que a l’obrir-lo, no trobem ni sumaris ni índex, ni cap pista en aquesta direcció. Descobrim aviat que és una narració de ficció, burlesca, que parteix d’elements propis del conte popular, però amb una pila de personatges i línies argumentals còmiques, amb digressions, anècdotes allargassades i anacronismes. El protagonista és Pol Cuxà, un pintor que pateix la síndrome del llenç en blanc i, per si no n’hi hagués prou, també pateix un mal d’amor de difícil solució: estima la filla del rei, a qui son pare té tancada en una torre. La sort del jove artista, però, canvia el dia que un ancià li regala un pinzell màgic a canvi de tres pomes golden. Aquest pinzell capgirarà la seva vida, però també la de tot el reialme. Arribem al final del llibre amb un somriure, però alhora amb el neguit de no haver trobat les suposades referències a la història de l’art que ens prometia el títol. I tornem a començar la lectura, i ens fixem en els quadres que apareixen, i fem suposicions… I aquesta és la jugada mestra de l’autor, perquè més enllà d’una referència a Picasso i a l’art egipci, poques coses més hi trobareu. Però Cox ha aconseguit que tornem a començar i observem amb atenció cada imatge, que ens adonem que cada doble pàgina forma un tot, que la disposició de la vinyeta i l’espai en blanc té un sentit… fins a fer  realitat la seva màxima: observar també és llegir. L’epígraf del llibre ens dona la clau de tot plegat: Pol Cuxà s’ha convertit en un rei a qui no li interessen les guerres sinó que deixa temps lliure perquè el poble pugui anar a veure exposicions. Els ha ensenyat a veure el món des d’una altra perspectiva, gràcies a l’art. Un art que té entitat pròpia i surt del quadre i mira l’espectador. Quin valor té l’art en si mateix? I en quina mesura aquest pot canviar la societat? El llibre, doncs, esdevé una reflexió sobre els diferents elements del procés creatiu i el fet artístic. Creació, artista, públic, tots retrats des de l’habitual estil gràfic de Cox, amb una paleta limitada de colors saturats, jugant amb la taca de tintes planes i la trama, i fent ús de la seva pròpia cal·ligrafia com un element més del dibuix. Paul Cox Teresa Duran Barrett