1.0Ibbycathttps://www.ibbycat.cat/es/Webicohttps://www.ibbycat.cat/es/author/webico/rich600338<blockquote class="wp-embedded-content" data-secret="2O0XYDCYdy"><a href="https://www.ibbycat.cat/es/llibre/la-rosa-falsa/">La rosa falsa</a></blockquote><iframe sandbox="allow-scripts" security="restricted" src="https://www.ibbycat.cat/es/llibre/la-rosa-falsa/embed/#?secret=2O0XYDCYdy" width="600" height="338" title="«La rosa falsa» — Ibbycat" data-secret="2O0XYDCYdy" frameborder="0" marginwidth="0" marginheight="0" scrolling="no" class="wp-embedded-content"></iframe><script> /*! This file is auto-generated */ !function(d,l){"use strict";l.querySelector&&d.addEventListener&&"undefined"!=typeof URL&&(d.wp=d.wp||{},d.wp.receiveEmbedMessage||(d.wp.receiveEmbedMessage=function(e){var t=e.data;if((t||t.secret||t.message||t.value)&&!/[^a-zA-Z0-9]/.test(t.secret)){for(var s,r,n,a=l.querySelectorAll('iframe[data-secret="'+t.secret+'"]'),o=l.querySelectorAll('blockquote[data-secret="'+t.secret+'"]'),c=new RegExp("^https?:$","i"),i=0;i<o.length;i++)o[i].style.display="none";for(i=0;i<a.length;i++)s=a[i],e.source===s.contentWindow&&(s.removeAttribute("style"),"height"===t.message?(1e3<(r=parseInt(t.value,10))?r=1e3:~~r<200&&(r=200),s.height=r):"link"===t.message&&(r=new URL(s.getAttribute("src")),n=new URL(t.value),c.test(n.protocol))&&n.host===r.host&&l.activeElement===s&&(d.top.location.href=t.value))}},d.addEventListener("message",d.wp.receiveEmbedMessage,!1),l.addEventListener("DOMContentLoaded",function(){for(var e,t,s=l.querySelectorAll("iframe.wp-embedded-content"),r=0;r<s.length;r++)(t=(e=s[r]).getAttribute("data-secret"))||(t=Math.random().toString(36).substring(2,12),e.src+="#?secret="+t,e.setAttribute("data-secret",t)),e.contentWindow.postMessage({message:"ready",secret:t},"*")},!1)))}(window,document); //# sourceURL=https://www.ibbycat.cat/wp-includes/js/wp-embed.min.js </script> https://www.ibbycat.cat/wp-content/uploads/978-84-17998-91-2.jpeg180268Quan fa tres anys vaig elaborar la crítica de La mona de l’assassí, assegurava que ens trobàvem davant d’una de les millors novel·les per a infants i joves dels darrers anys. Era una novel·la de més de sis-centes pàgines que es movia entre el gènere policíac i el d’aventures que va suposar una grata sorpresa per a molts lectors, i mantinc l’opinió. Ara arriba La rosa falsa, amb la qual el suec Jakob Wegelius ens ofereix una continuació, una nova aventura de la Sally Jones, la mona muda i escriptora que és al primer pla de totes les aventures. I si bé hi ha altres protagonistes que continuen, queden sempre en un segon o tercer pla, com el capità Koskela, que sempre desapareix al primer moment i es perd el pinyol de la història. L’autor ens mostra les mateixes i excel·lents credencials narratives a l’hora d’escriure i ens ofereix una història similar. En aquest cas, el capità i la seva mona troben un collaret de perles, esbrinen a qui pot pertànyer i decideixen tornar-l’hi, fent gala d’un alt grau d’honestedat, cosa, però, que els durà a complicacions extremes. «Com més bonica és una joia, més cruel i trista acostuma a ser la seva història.» Aquesta frase, extreta de la pàgina 172, descriu molt bé el camí tortuós que els depara la troballa, tan valuosa que té molts pretendents i provoca mil i una vicissituds. La manera de narrar i avançar del llibre i l’estil de Wegelius es podria etiquetar com a slow literature, ja que, sense pressa però sense pausa, va embolicant i embolicant la troca, portant el lector a camins aparentment sense sortida i definitius, però on troben una via per on escolar-se i continuar. Això sí, els capítols són més breus que en la primera entrega, i la història, un pèl més àgil. L’interès hi és, tant com en l’anterior, malgrat que destacaria que algun capítol i algun personatge aporten poc al conjunt. La història té les mateixes característiques que La mona de l’assassí, tot i que no m’ha semblat tan precisa i l’he trobat un pèl dubitativa en alguns fragments. Potser també és degut al fet que ja no sorprèn com la primera entrega. Val a dir, però, que l’autor juga bé totes les cartes i que hi ha algun personatge realment esplèndid, com en Bernie, que aparenta ser un personatge gris, però que acaba oferint una gamma àmplia de característiques, de colors i de sorpreses per al lector. WEGELIUS, Jakob Elena Martí i Segarra Viena