1.0Ibbycathttps://www.ibbycat.cat/es/Webicohttps://www.ibbycat.cat/es/author/webico/rich600338<blockquote class="wp-embedded-content" data-secret="2AbiDQyVNA"><a href="https://www.ibbycat.cat/es/llibre/totes-les-cancons-parlen-de-tu/">Totes les cançons parlen de tu</a></blockquote><iframe sandbox="allow-scripts" security="restricted" src="https://www.ibbycat.cat/es/llibre/totes-les-cancons-parlen-de-tu/embed/#?secret=2AbiDQyVNA" width="600" height="338" title="«Totes les cançons parlen de tu» — Ibbycat" data-secret="2AbiDQyVNA" frameborder="0" marginwidth="0" marginheight="0" scrolling="no" class="wp-embedded-content"></iframe><script> /*! This file is auto-generated */ !function(d,l){"use strict";l.querySelector&&d.addEventListener&&"undefined"!=typeof URL&&(d.wp=d.wp||{},d.wp.receiveEmbedMessage||(d.wp.receiveEmbedMessage=function(e){var t=e.data;if((t||t.secret||t.message||t.value)&&!/[^a-zA-Z0-9]/.test(t.secret)){for(var s,r,n,a=l.querySelectorAll('iframe[data-secret="'+t.secret+'"]'),o=l.querySelectorAll('blockquote[data-secret="'+t.secret+'"]'),c=new RegExp("^https?:$","i"),i=0;i<o.length;i++)o[i].style.display="none";for(i=0;i<a.length;i++)s=a[i],e.source===s.contentWindow&&(s.removeAttribute("style"),"height"===t.message?(1e3<(r=parseInt(t.value,10))?r=1e3:~~r<200&&(r=200),s.height=r):"link"===t.message&&(r=new URL(s.getAttribute("src")),n=new URL(t.value),c.test(n.protocol))&&n.host===r.host&&l.activeElement===s&&(d.top.location.href=t.value))}},d.addEventListener("message",d.wp.receiveEmbedMessage,!1),l.addEventListener("DOMContentLoaded",function(){for(var e,t,s=l.querySelectorAll("iframe.wp-embedded-content"),r=0;r<s.length;r++)(t=(e=s[r]).getAttribute("data-secret"))||(t=Math.random().toString(36).substring(2,12),e.src+="#?secret="+t,e.setAttribute("data-secret",t)),e.contentWindow.postMessage({message:"ready",secret:t},"*")},!1)))}(window,document); //# sourceURL=https://www.ibbycat.cat/wp-includes/js/wp-embed.min.js </script> https://www.ibbycat.cat/wp-content/uploads/5232_totes.jpg260445Si assumim que som el que mengem, potser podríem fer extensiva aquesta afirmació a altres àmbits. Evidentment, també som el que llegim i les cançons que escoltem. En tots tres casos la dieta, si se’ns permet la metàfora, es vincula a moments determinats de la vida de cadascú. Aquesta novel·la és un colpidor, reeixit i bellíssim exercici de nostàlgia, construït al voltant d’un triangle amorós a l’extraradi de la València dels noranta. D’una banda, la Marta. De l’altra, l’Eskorbutín, el seu xicot, baixista punk. I finalment, el millor amic de tots dos, l’Ivan, que es debat per trobar el propi encaix dins del món. Com en una tragèdia grega, els joves paguen els pecats dels pares, en un context d’efervescència política, social, econòmica i cultural que explica bona part del que vivim en l’actualitat. El mèrit innegable de Sarrià és aconseguir que el lector comparteixi (i pateixi) la ràbia, la frustració i també l’energia, amanida amb un bri d’esperança, d’una galeria de personatges plens de contradiccions i d’arestes i, per tant, ben vius. Aquest fresc d’un moment i d’un lloc reconeixibles és un magnífic compendi de gèneres: la naturalitat dels diàlegs remet al teatre, així com la introducció a alguns capítols, a l’assaig sociològic i històric. I per més que Golpes Bajos cantés el contrari, de cap de les maneres són malos tiempos para la lírica. Encara més: és inevitable subratllar en llapis, arreu de la novel·la frases, (=versos) com diamants en brut, susceptibles, per la seva càrrega poètica, de convertir-se en lletres de cançons. Unes cançons que l’Ivan, a qui el pas del temps ha separat de la seva musa de l’adolescència, ja no sabrà escriure. Tot just ara fa deu anys de la publicació de Totes les cançons parlen de tu, mereixedora d’un munt d’edicions (tant de bo en siguin moltes més!) que acabaran de dotar aquesta excel·lent novel·la de la necessària pàtina de clàssic. SARRIÀ, Xavi Sembra