En Volamunt

En un món de superherois amb poders al·lucinants, una força extraordinària i unes habilitats mai vistes, en Volamunt només té una capa voladora. Una capa que, per cert, s’ha encongit a la rentadora. 

El nostre superheroi —l’únic de la seva ciutat!— comença el dissabte amb un problema domèstic dels grossos, ja que sense la seva capa —ara, més aviat, el seu tovalló— no pot atrapar el lladregot Malapeça. Emprèn, doncs, la recerca d’una successora amb urgència, i, si bé hi ensopega sense gaires complicacions, la solució no és tan senzilla com sembla. 

Núria Figueras, reconeguda per uns quants premis de literatura infantil i juvenil a casa nostra i per la Fundación Cuatrogatos, ens presenta un protagonista valent en la seva intimitat més quotidiana. En el transcurs de quatre capítols que amb prou feines arriben a les quaranta pàgines, a en Volamunt li toca encarar el transport públic, lluir una capa sense una peça fonamental i fins i tot fer-se càrrec de la seva estimada però tossuda neboda. 

A la història d’en Volamunt trobem, també, tot de personatges com l’Eliseu (el botiguer) i la Rosó (l’ajudant en un taller de reparació de bicicletes) que donen un cop de mà al superheroi —i una bona dosi de comicitat!—, però que des d’un punt de vista narratiu en perjudiquen l’evolució. Ens trobem, doncs, amb una obra que en comptes de desenvolupar el caràcter d’en Volamunt se centra en les gestes de l’heroi i en la resolució del conflicte —que en anglès anomenen molt encertadament una composició plot-driven (que s’oposa als character-driven). 

El text està confeccionat amb les característiques expressions pròpies de la narració oral («però, ai!…»; «i ja tenim en Volamunt…») i es complementa amb noms divertits que sorgeixen de jocs de paraules i posen a prova l’agudesa dels lectors (el senyor Gandul Tamborí, i la Rosó Platipinyó). Juntament amb el format escollit, una tapa tova de 13 × 20 cm, i amb una tipografia gran i arrodonida sense justificar, el text és àgil i adequat per a una audiència d’uns set anys.

Les paraules s’acompanyen de les il·lustracions digitals de Christian Inaraja, també condecorat amb reconeixements nacionals i internacionals. Com és habitual en els treballs d’Inaraja, les vinyetes, protagonitzades per uns ninots falsament senzills d’aspecte agradable, se sobreposen a un fons blanc. A més a més, l’il·lustrador introdueix convencions gràfiques del llenguatge del còmic, com unes línies que expressen velocitat i un signe d’interrogació, per vestir la novel·la amb dinamisme i el to heroic de l’aventura d’en Volamunt.

A grans trets, la crònica d’en Volamunt no ens sorprèn del tot per una trama innovadora —un heroi que fa el que pot però topa amb obstacles de manera reiterada—, però sí per l’ús del llenguatge, les estratègies còmiques que utilitza, i, sobretot, per l’evocació d’un personatge amable memorable.  

NarrativaHumorAventures i viatges