On el cel no s’acaba mai

Tot i la fiabilitat que ens mereix el catàleg de L’Altra Tribu, podríem pensar d’entrada que On el cel no s’acaba mai és una d’aquelles obres que ja hem llegit, però en realitat es tracta d’una història original i captivadora, cridada a acompanyar-nos molt de temps. 

La Charlie té quinze anys i la seva vida sembla no tenir sortida. Fa anys que els seus pares es van separar perquè el pare no podia conviure més amb una filla tan complexa com ella: trista, tancada en si mateixa i amb dificultats per trobar sentit a la vida. L’estiu en què comença la història, les coses empitjoren: a l’institut, la seva única amiga busca altres relacions, el noi que li agrada la ignora, i, per si no fos prou, se sent més sola que mai i no suporta la nova parella de la seva mare. Cada cop es reclou més i només parla amb la seva mascota, un conillet d’Índies, i amb la seva àvia quan aquesta la visita. Les coses, però, comencen a canviar lleugerament amb l’arribada del Trumfo, un noi vital que decideix fer-se amic seu. 

En aquesta novel·la, la primera que publica, Julia Engelmann relata amb tendresa i pinzellades d’humor la vida d’una adolescent al llarg d’un any. L’autora hauria pogut recórrer al recurs d’associar la forma de ser de la Charlie a un trastorn, però no ho fa, sinó que tria mostrar-la com un ésser humà que pateix. Un dels valors de la novel·la consisteix a descobrir amb tota la cruesa que la protagonista és una persona perduda i molt vulnerable, que s’adona perfectament del que li passa. Tot està explicat a través de la seva mirada i dels seus pensaments, descrivint el seu món interior, ple d’alts i baixos emocionals, fins i tot quan les coses comencen a millorar, fet que dota la novel·la d’una gran versemblança. En definitiva, es tracta d’una novel·la incòmoda, que sacsejarà els lectors i que, alhora, reconfortarà aquelles persones que es troben en la mateixa situació.

NarrativaRealismeLlibres que experimenten amb la veu narrativa o el punt de vista