Una lloreta fa ràdio.

A la manera d’una al·legoria sobre el comportament d’alguns professionals, Una lloreta fa ràdio narra la transformació d’un lloro (recordem una de les entrades de la paraula al DIEC: «Persona molt xerraire. Xer-rar com un lloro Xerrar molt.») pesat i insuportable en una veu famosa de la ràdio. Bàsicament, ens trobem com a protagonista amb una lloreta a qui agrada molt parlar i creu que ser locutora de ràdio és el millor lloc on treballar tot i que «Li semblava impossible cobrar per fer la cosa més divertida del món: parlar sense parar». Però alhora somia que «Entre programa i programa, sortiria volant a fer una volta i s’aturaria en una plaça on diria unes quantes paraules i els humans asseguts als bancs cridarien: Jo conec aquesta veu». Aleshores, aprèn una sèrie de frases sense sentit i les repeteix i es fa «superfamosa». Situacions absurdes en una narració que vol evocar l’humor dels germans Marx, i on Bertran ens presenta un personatge prou impertinent i cregut per fer divertides les situacions que provoca.
Onze il·lustracions en blanc i negre completen el llibre.