Horitzó

Segons la definició del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, l’horitzó és la «línia que limita la part de superfície terrestre visible des d’un punt». Al diccionari de la llengua espanyola de la RAE podem llegir que és el «límite visual de la superficie terrestre, donde parecen juntarse el cielo y la tierra».

És difícil trobar exemples d’aquestes definicions dins del llibre Horitzó de la il·lustradora portuguesa Carolina Celas. Els lectors més «literals» poden frustrar-se, ja des de les primeres dobles pàgines, en no trobar la imatge de l’horitzó que coneixen. Un horitzó és la línia que separa el terra de la paret? Pot ser l’horitzó la riba d’un riu? Es pot veure l’horitzó en una imatge zenital? Els lectors més analítics podrien pensar que es tracta d’un problema de traducció, però hem pogut comprovar que en portuguès i en català la paraula comparteix significat.

La relectura o la lectura compartida de l’obra pot ajudar a entendre que Celas no es limita a il·lustrar el concepte d’horitzó d’una manera documental. L’autora juga amb aquest terme i el qüestiona presentant diferents espais, tant interiors com exteriors, on les línies horitzontals són les protagonistes, ja sigui per presència o per absència. «Quan m’ajec, desapareixes», diu el text en una imatge nadir.

El títol Horitzons, probablement, hauria ajudat a no decebre els lectors «literals» i a no perdre pel camí els lectors «impacients» o «solitaris». El plural hauria ajudat a reforçar la intenció de l’autora. Potser també es podria haver utilitzat la fòrmula adoptada per l’edició en llengua anglesa, Beyond the horizon (més enllà de l’horitzó), per avisar el lector que s’anirà més enllà de la literalitat.

Horitzó amplia l’horitzó del terme horitzó. Les imatges conviden a la contemplació i al qüestionament i demostren el domini que té l’autora a l’hora de representar tot tipus d’espais. El text poètic que acompanya les escenes emfatitza la reflexió sobre límits, percepcions i perspectives.

Ens aventuraríem a dir que aquest llibre, publicat originàriament per l’editorial portuguesa Orfeu Negro, ha nascut, com és el cas d’altres publicacions, a partir de cercar un nexe conceptual/narratiu a les il·lustracions seleccionades l’any 2019 a l’Exposició d’Il·lustradors de la Fira del llibre infantil de Bolonya, on van gaudir d’una menció honorífica. Si el nexe s’ha buscat a posteriori, aquest podria ser el motiu del desconcert que el llibre provoca. Però només és una suposició.

Avís als editors: les imatges que va presentar Celas en l’edició del 2016, amb el títol Private Landscapes, podrien transformar-se en un fantàstic llibre. Algú s’hi anima?