Cagadubtes i altres contes breus

Com qualsevol altra llengua que s’ho valgui, el català també té uns mots peculiars, totalment autòctons, i sovint molt gràfics, que es resisteixen a ser traduïts, com ara «cagadubtes» o «llepafils». Doncs bé, amb gairebé una vintena d’aquests mots, l’autora confessa haver-se divertit molt a l’hora d’explicar-ne i difondre’n el significat, contextualitzant-los dins d’una narració on s’exposa planerament i de manera enjogassada el què, el com i el quan s’utilitzen aquestes paraules. Quan es llegeixen aquests relats hom s’adona de fins a quin punt hi ha mots que són d’allò més útils per expressar un caràcter o una sensació. Per tant, seria una pena que es perdessin o caiguessin en desús, oi?

La majoria d’aquests relats parteixen de la base que hi ha algú que escolta per primer cop aquella paraula i algú altre, normalment més gran, que en descabdella un suposat origen i un no gens inventat context de situació, perquè d’aleshores endavant l’ignorant pugui emprar-lo adientment i a pleret, com segurament faran els lectors.

És un llibre de format quadrat i angles arrodonits, amb unes guardes i portadelles tipogràfiques tan dinàmiques com les il·lustracions, cosa aconseguida a duo per Pepe Palma i Josep Carrasco, que signen l’obra com a Pala i Kako, que hi deuen haver «xalat» de valent. I posem aquest verb entre cometes perquè és prou representatiu dels que apareixen explicats en aquesta obra.