1.000 motius per viure

A l’hora de fer la crítica d’un llibre s’ha de precisar d’antuvi que cal distingir entre l’afecte que hom pot sentir per l’autor i l’obra que comenta. En aquest cas confesso que sento per la Pilarín un afecte i un respecte sincers, però que, del títol que presentem, potser el que més m’agrada és la dedicatòria: «A totes les persones que tinguin la paciència de llegir les pàgines d’aquest llibre.»

Un llibre que vol celebrar alhora els vuitanta anys de l’autora i el fet de ser el que fa 1.000 de la seva extensíssima producció. Un llibre del qual costa molt escatir qui és el destinatari ideal, en cap cas un infant. Un llibre que també deu haver obligat l’autora a tenir una santa paciència per tal d’omplir les seves més de dues-centes pàgines. Un llibre que queda a mig camí entre un volum de memòries i un manual d’autoajuda. Un llibre que més val llegir a petites dosis perquè es fa molt feixuc de seguir, malgrat els vuit apartats ben diferenciats que conté. Un llibre on els dibuixos (amb aquells ninots de galtes vermelles i nassarrons arrufats dins unes curiosíssimes perspectives)  resulten més engrescadors que el text, potser massa sentenciós i reiteratiu. Un llibre que es pot assaborir millor si es forma part de l’entorn familiar o osonenc de l’autora que en cas contrari. Un llibre on de tant en tant s’hi perceben faltes sintàctiques, cosa que motiva a pensar que es va enllestir contra rellotge, a tant la peça. Un llibre que certament deixa aflorar la personalitat indiscutible de l’autora, però que no deixa bon regust pel que fa a l’edició i la maquetació. Un llibre que és una mica un desgavell d’ingredients de diferents gustos i calibres fent borbollons dins una olla exprés. Un llibre…

Dol proposar –i ho dic compungidament– que, per celebrar la llarga i fecunda trajectòria de Pilarín, l’editorial potser hauria pogut reeditar acuradament la seva primera obra: El meu pardal (amb text de Maria Àngels Ollé), perquè encara ara, llegint aquella, ens sembla força millor que aquesta.