Amadeus

Amadeus és el nom d’un músic que toca el contrabaix, sovint al carrer, per als seus amics i veïns, fins que un dia, quan un dels oients s’adorm mentre l’escolta, ell creu que ha perdut la música i surt a buscar-la pertot arreu, fins als confins del món, per recuperar-la.

És un conte que té una estructura molt utilitzada en les obres literàries i que sovint funciona molt bé: iniciar un viatge per trobar alguna cosa que has perdut, o per trobar-se a un mateix, i tornar a casa crescut i realitzat. Però en la recerca de l’Amadeus hi ha algun element que, al meu parer, grinyola i no acaba de rutllar.

D’entrada, penso que el motiu que provoca que el protagonista pensi que ha perdut la música és molt prim: un oient que s’adorm. I tot i que l’autora justifica el perquè d’aquest motiu, és una raó massa minsa per a un viatge tan extrem. Però allò que principalment treu entitat al relat i sobretot crea incomprensió entre els primers lectors és la paraula música. Amadeus, diu el llibre, ha perdut la música i surt a buscar-la. En realitat, però, allò que ha perdut és la il·lusió i la motivació. La paraula música s’usa com a metàfora, però en el cas del conte és ambigua perquè es barreja amb la música mateix i crea certa confusió. Aquesta ambigüitat és reforçada per la il·lustració, ja que durant el viatge Amadeus segueix tocant, malgrat la manca d’ànims, i el so és dibuixat en notes musicals. Ha perdut la música i així i tot segueix sonant?

Les il·lustracions són clares, i potencien el to innocent i amable d’un conte que té una estructura correcta però que trontolla en la precisió d’allò que vol comunicar als primers lectors.