Cada uno ve lo que sabe

Anna Juan i Piu Martínez publiquen un estudi que neix de la seva expertesa en la literatura infantil i juvenil; concretament, és el fruit d’una anàlisi exhaustiva dels àlbums il·lustrats. Tot el conjunt és suggeridor, començant pel mateix títol, Cada uno ve lo que sabe, una frase manllevada d’una de les lliçons que l’artista Bruno Munari va impartir al Carpenter Center for the Visual Arts de Harvard. Tal com s’explica al pròleg, el creador va evidenciar que només és possible valorar els detalls d’una obra si es té una mirada educada que permeti anar més enllà del que és superficial. El subtítol (una guía para aprender a mirar imágenes a través del álbum ilustrado) ja especifica el propòsit de l’obra.

L’estructura és clara i coherent. A la introducció es diferencien els conceptes veure, mirar, observar i contemplar, i també es presenta un decàleg molt oportú amb idees bàsiques que contradiuen alguns dels missatges actuals sobre què (no) són els àlbums i com cal llegir-los. A continuació, hi ha tres grans apartats dedicats a l’àlbum com a suport, als seus llenguatges i a l’àlbum com a objecte editorial. En el gruix del treball es combinen informacions, que es presenten en textos amens que contenen cites interessants, amb un glossari molt complet de termes (alguns d’ús més general, però molts d’específics o que no sempre s’utilitzen correctament). A tall d’epíleg, les autores exposen la seva mirada crítica, del tot escaient, al voltant de la infància, la literatura, l’art i la societat. Tal com ha de ser en una obra amb tots els ets i uts, al final trobem un índex d’autors i un llistat bibliogràfic.

La part gràfica és un encert. Els aspectes tipogràfics varien segons els apartats, també hi ha infografies i tot plegat juga amb el contrast del blanc, el negre i el vermell, amb un disseny minimalista i cuidat que transmet al lector la idea que té entre les mans una peça artística. Les cobertes també són juganeres (pel que fa al material, contenen un granulat que ressalta la materialitat de l’obra i, al final, un codi de barres ocupa tot l’espai). Ara bé, potser podrien tenir una mica més de consistència, ja que es tracta d’una guia que serà interessant de consultar sovint!

Al llarg de la lectura se citen un bon grapat de títols d’àlbums (molt variats i allunyats d’estereotips), que en molts casos ens han arribat a través de traduccions. És bo que el lector pugui consultar aquestes obres, d’una o altra manera, per poder visualitzar el que s’exemplifica en cada cas i que no es mostra amb imatges. L’estudi se centra en l’alfabetització visual, però cal destacar la incorporació d’un breu subapartat sobre com haurien de ser els textos als àlbums; un aspecte cabdal perquè, com assenyalen, darrerament sembla que siguin prescindibles o menys importants que la part visual. Un text amb riquesa i capacitat de jugar amb les imatges, els buits, etc., és essencial.

En definitiva, aquesta obra amplia el corpus d’estudis que han estat rellevants sobre el tema, com ara Àlbums i altres lectures de Teresa Duran o Àlbum[s] de Sophie Van der Linden, per citar tan sols dos exemples, i és una bona contribució perquè mediadors, crítics i lectors puguem afinar la mirada.

Coneixements