Camins damunt les dunes

Eddy Simthee viu a Los Angeles i el seu món és el de les produccions de cinema i de televisió, del luxe i les compres, de la beguda i els excessos. A través de la seva Handycam, però, descobrirà un altre món: el de les medines, les casbes, la hamada, les haimes… El del Marroc, el desert i els berbers. I també el de l’Ahmed, el seu amic amazic, generós, franc, humil. El contrast amb el que ha viscut l’Eddy fins aleshores serà absolut.
Potser per això Camins damunt les dunes pot semblar, en els primers capítols, políticament incorrecte. Rafel Vallbona no estalvia epítets ofensius que provenen de la desconeixença i dels estereotips vistos i escoltats en els mitjans de comunicació occidentals. Però l’autor va convertint pausadament el recel, la ignorància, el fàstic i el menyspreu en coneixença, descobriment, acceptació i estima. Si qualque viatge ha pogut canviar el pensament i el ser d’una persona és aquesta modesta estada d’Eddy amb la família d’Ahmed. Novel·la de llenguatge quasi periodístic, directe, que afavoreix una bona trobada amb el lector.