Contes infantils de Mercè Rodoreda

S’ha proclamat l’any 2008 «Any Rodoreda» i és força lògic que, a rebuf d’aquest esdeveniment, editors i institucions procurin que aquesta gran escriptora es faci ben present entre els lectors. Això és el que Anna Obiols i Subi devien proposar a l’editor. Per a qui no ho sàpiga, Mercè Rodoreda va desitjar esdevenir escriptora des de ben joveneta, i va assolir la seva plenitud literària ben entrada la maduresa, fet que la va obligar a reescriure novel·les com Aloma, ja que no volia que la primera versió d’aquella novel·la seva fos la que la història de la literatura catalana tingués en compte. No sabem si no hauria fet el mateix amb aquesta tria de contes. Com tants d’altres aprenents d’escriptors, una Rodoreda adolescent va creure que el millor fora començar escrivint contes per a infants –com si això fos més fàcil!— i publicar-los en els setmanaris infantils de l’època. Van ser uns contes que traspuen ingenuïtat de continguts, pretensió lèxica i canvis de registre tonal, com és normal en una joveneta que s’inicia en l’escriptura. Frases del tipus «Un cop a les engires del bosc, s’acuitaren a penetrar-hi, no fos cas que la bruixa els reüllés i els fes una maltempsada» són molt pròpies del lèxic suposadament literari dels anys vint, però males de pair per a un lector d’avui tants anys després. De tant en tant, però, n’hi ha de ben afortunades, i en una del darrer conte s’hi entreveu un homenatge a Salvat-Papasseit. Però tot plegat no arriba allí on hauria d’arribar, als lectors infantils d’avui, a qui aconsellem que esperin uns pocs anys per poder assaborir, de debò, amb gust i plaer, l’obra autènticament literària de Mercè Rodoreda.