De gegants i diminuts

Els gegants i els éssers diminuts són habituals en l’imaginari fantàstic tradicional i en el contemporani. En Tombatossals i els barrufets en serien exemples extrems, pel que fa al temps i a les dimensions. Lluch, narrador amb un bagatge creatiu també colossal, juga tota l’estona amb els contrastos al llarg d’aquesta història. L’únic que no convenç especialment el crític és el títol (sense que en sàpiga el perquè ni pugui oferir-hi alternativa). Tota la resta, com veureu, paga la pena. Una nena i un nen neixen en cases diferents una nit de cap d’any. Estan destinats a ser emperadors de sengles països, d’acord amb les seves dimensions: l’Amelín, un de súbdits lil·liputencs, i en Joanot, de gegants insaciables. Les diferències entre tots dos imperis rauen, a banda de la grandària, en la manera de menjar les olives. Amb les mans o amb forquilla? Dues posicions irreconciliables que podrien menar a una guerra. Una història narrada amb ofici i humor, ideal per ser llegida en veu alta, amb unes il·lustracions que afegeixen un punt d’ingenuïtat i de dolcesa. Un apunt filològic: si més no en el català del Principat, «gran», referit a persones, té a veure més amb l’edat que no pas amb l’embalum.