El contador de contes

Servint-se del clàssic però enginyós recurs del conte dins el conte, Hector Hugh Munro (Saki) ens situa al compartiment d’un vagó de tren. Uns nens no paren de fer preguntes impertinents a una tieta amb poca paciència. Després d’un intent frustrat d’explicar-los una història sense substància, un desconegut que comparteix compartiment aconsegueix que els nens facin volar la imaginació amb un relat fantasiós en què una nena molt bona és devorada per un llop.
En ambdues històries, l’Alba Marina Rivera deixa anar el llapis amb gran llibertat. No hi ha un canvi de registre en passar d’una història a l’altra, però això no en dificulta la comprensió. La combinació ben fusionada del grafit acolorit amb trames de collage dóna un aire de surrealisme que ens transporta a un món de conte de fades, a la manera d’Alícia al país de les meravelles. En totes dues, el dinamisme és latent, aconseguit en alguns casos a base de repetir en una pàgina el mateix personatge amb expressions i postures diferents, fent-lo volar pertot, sense oblidar la varietat d’enfocaments, del primeríssim pla al panoràmic, que evita l’avorriment en la vista del lector. Es tracta d’una convivència molt bona de paraula i imatge.