El meu nom no és Irina

A la solapa d’aquesta novel·la se’ns diu, entre altres coses,  que es tracta d’un relat d’iniciació fruit del “desig irrefrenable d’escriure del protagonista”. Així és. Però també ens demanem si es tracta, soterradament, d’un manifest sobre com haurien de ser les novel·les juvenils. Efectivament, el seu protagonista escriu, assessorat pel seu professor de literatura i un escriptor amic; intenta el relat de ciència-ficció i el de tema històric cavalleresc, amb encert i ganes. Però els esdeveniments –i sobretot l’opinió dels seus mentors– el duen cap al realisme, i en concret cap al realisme dels fets quotidians del seu voltant: la vida a l’institut, els amors, la germana petita, els problemes familiars, la nouvinguda que irromp a mig curs…

Però no ens enganyem, perquè en el joc de la novel·la això no és el que el noi escriu: ho és el relat que clou la novel·la. I el relat tracta de l’especulació que fa Nèstor sobre la història de la noia russa, Irina, o, més ben dit, Olga.

Un joc de mosaic literari –el que escriu,  el que imagina, el que viu, el que podria ser la versemblant història de la protagonista– que podria ser confús, però que l’autor porta amb bona mà. El resultat és llegidor, amè i de bona factura. Tanmateix, deixa el lector amb l’interrogant sobre què és i què hauria de ser una novel·la per a joves.