El món està trencat però encara es pot caminar

A l’Aitana li encanta dibuixar. L’últim dibuix que ha fet és d’un paisatge: li ha agradat tant el resultat que vol penjar-lo en una paret de casa. Mare i filla queden a la ferreteria per comprar el material necessari, però la primera mai no arriba: un cotxe que anava massa ràpid li ha llevat la vida.

Amb l’excusa de tornar l’últim llibre que la mare havia agafat en préstec i sota la insistència del pare, amb qui ja no sap com mantenir una conversa, la noia es dirigeix a la biblioteca. Allà coneix l’Àgata, que li transmet la seva passió pels llibres.   L’amor per la literatura es converteix en el leitmotiv d’aquesta novel·la, que cita algunes obres tant conegudíssimes pel lector adolescent —per exemple, Frankenstein, La metamorfosi, Els tres mosqueters o La Ilíada— com d’altres que potser no li sonen —com La vuelta al día en ochenta mundos, de Julio Cortázar, o El baró rampant, d’Italo Calvino. Una devoció que l’ajuda a suportar el dol per la mort de la mare i a retrobar-se amb el pare.

Si bé pot semblar un tema suat, el text de Harkaitz Cano, ple de referents literaris, reflexions suggestives i personatges clarobscurs és una molt bona lectura. A més, està embellida per unes nombroses il·lustracions a doble pàgina en tons foscos —principalment marrons i blaus— que creen un diàleg interessant amb el text.

Com a contrapartida, l’epíleg resulta força innecessari, tenint en compte que la narració ja quedava prou tancada, i encara més amb les accions sense sentit que fan dos dels personatges.  De la mateixa manera, algunes decisions traductològiques quant a jocs de paraules o títols d’obres fan preguntar-se si realment la traducció de l’obra —escrita en basc— ha estat des de la llengua original o mitjançant una llengua intermèdia —el castellà, en aquest cas.

NarrativaRealisme