El viatge de l’Orfeu

Suposa tot un repte creatiu triar una veu narrativa poc habitual. En el cas que ens ocupa, el repte és doble, ja que s’alternen una narradora cega, la Dafne, i un narrador no humà, el seu gos pigall, l’Orfeu. La noia és de classe acomodada, fins al punt de tenir servei i xofer que l’acompanya al centre comercial. Una tarda és segrestada allà mateix. Al lloc on la mantenen retinguda, la Dafne aviat descobreix dues coses: el rescat exigit no és ben bé econòmic i el valor de l’amistat del Manel, el net discapacitat de la segrestadora, que no es podria comprar amb tots els diners del món. Com tampoc es podria mesurar en termes econòmics l’estimació i el sacrifici de l’Orfeu per alliberar la seva mestressa.

La novel·la, escrita a quatre mans, entreté, manté l’interès en tot moment i traspua, no només quan fa interactuar els animals, un gran amor per les bèsties, ja explicitat en la dedicatòria prèvia a les primeres pàgines. Al llarg de les pàgines d’aquest relat ben embastat, animals i humans comparteixen la força interior, l’enginy i la solidaritat necessaris per a la més important de les aventures: sobreviure en un món sovint hostil.

Narrativa