Els adeus del Jaguar

Tot el que Els adeus del Jaguar no té d’extensió ho té d’intensitat, i també, si se’ns permet, d’intenció. Arrenca amb una frase de la Laia, la veu narradora, que és una promesa de coherència: «He de contar la història del Jaguar». Tot seguit, la reconstrucció d’un fet terrible, duta a terme per qui no hi era. En un temps i en un espai reduït (un cap de setmana a finals d’estiu, un poble despoblat), la noia s’immergeix sense nostàlgia en el passat. El propi i el de la colla, on destacava un Juan David carismàtic, que seria l’únic a conservar el malnom. Un grup de joves caracteritzats «amb la voracitat de qui tot ho troba dolç, amb la pressa per experimentar, per fer-nos savis en les coses dels grans, ignorant que créixer ràpid no era una bona estratègia».

Tots volem entendre què ha dut el Jaguar a suïcidar-se, de la mateixa manera que la Laia recupera el puzle que no va poder completar de petita. On arrenca la tragèdia? Pel mal d’amors per una Patrícia enigmàtica? És l’incendi d’un altre estiu una premonició? La pressió del Big Brother als pobles cada cop més despoblats? Tal vegada sigui culpa de tot plegat, amb l’agreujant de constatar el mantra del punk vintage: No future. El passat no sols es repeteix, sinó que continua sent impossible de rectificar.

El premi Bancaixa de narrativa juvenil és una novel·la concisa i contundent, on es parla del desencant i del suïcidi, de la transició cap a la vida adulta, i del conflicte fatal entre la inacció i les bones intencions. Escrita amb un estil honest, sense cap necessitat d’incidir en la cruesa ni en la culpa. Una novel·la per llegir, per pensar, per parlar-ne, fins i tot més enllà de l’epíleg necessari.