Els pergamins del castell de Bellparlar

L’obra guanyadora del darrer premi El Vaixell de Vapor porta per títol Els pergamins del Castell de Bellparlar, una novel·la de Montserrat Feliu i Maspons (Barcelona, 1965) il·lustrada per Pato Mena.

La història comença a la biblioteca on treballen el senyor Lletraferit, gran afeccionat als pergamins antics i amb molta experiència a la seva esquena, i la Fonema, una jove atrevida i engrescadora, i mare de la Mina, una nena amb dons especials —tot allò que dibuixa o esborra pot esdevenir realitat si ella així ho vol.

En Lletraferit i la Fonema són segrestats pel vescomte Bernat Punt i Coma i per la seva filla, la Metàfora, al seu castell, i només seran alliberats si aporten la meitat del pergamí que manca al vescomte per poder saber on s’amaga un gran tresor a la seva propietat. Sembla que l’estat de l’economia del vescomte no és gaire galdós i només amb aquest tresor podran salvar-se dels creditors. Després d’un seguit d’aventures i desventures, on per l’art de la màgia de la petita Mina alguns elements apareixen i desapareixen —una porta, un estol d’espiadimonis, etc.—, els dos bibliotecaris s’escaparan del castell sans i estalvis, com si es tractés d’una scape room, sense denunciar els seus segrestadors i entregant-los el tresor que ells sí que han trobat, gairebé per casualitat. 

Alumna dels cursos de l’Escola d’Escriptura Ateneu Barcelonès, semblaria que tutelada per l’editor Xavier Blanch si ens fixem en les dedicatòries, Montserrat Feliu teixeix una novel·la fada, difícil de pair. I és que la història, ja de per si enrevessada degut als nombrosos i embolicats espais en què es van succeint els esdeveniments del castell i pels girs de guió sobtats derivats d’un ús arbitrari de les facultats de la petita Mina, es caracteritza per contenir molt de text sobrer, que aporta poc o res a allò que passa. Així, per exemple, s’expressen de forma visual, molt especialment en paràgrafs de més d’una pàgina (p. 87) o que gairebé la completen (p. 122). Si aquestes llargues descripcions tinguessin incidència en la història aleshores no hi hauria res a dir, ans al contrari, en un temps en què la literatura descriptiva es troba a faltar, però és que se’n van per les branques i aporten poc o res a la novel·la. 

I de mostra un botó: a la pàgina 82 la Fonema i la seva filla Mina s’escapen de l’estança on han estat segrestades tot travessant un terradet «on la Mina rellisca un parell de vegades amb el verdet que hi ha a terra» i continuant per una portella: «La Fonema aconsegueix obrir la portella després d’estirar amb força i alçar-la un pèl, perquè la fusta frega les lloses. Es clava una estella a la mà, però ara mateix això no li preocupa gaire. La porta dona a un passadís curt i fosc, humit com una mala cosa. S’estan un moment quietes fins que els ulls se’ls acostumen a la foscor. Amb tot, la Fonema encén la lot i poden veure una escala al fons del passadís.» Ni les relliscades de la Mina, ni el terradet humit, ni la porta encallada, ni l’estella clavada, ni els ulls acostumant-se a la foscor i la lot que encén posteriorment (!) influeixen en l’esdevenir de la trama de cap manera. Potser fora bo aplicar aquella màxima del cinema que diu que si en una pel·lícula surt un ganxo en els primers plans del film és perquè l’assassí hi penjarà les seves víctimes, és a dir, donar sentit a tot allò que s’esdevé o es descriu. Si a més tenim en compte els lectors a qui ens dirigim —d’entre deu i dotze anys—, mancats molts d’ells encara de l’habilitat lectora dels adults, la novel·la de ben segur que seria de més bon passar. Esperem que la propera història de Montserrat Feliu sigui més lleugera, ja que de fantasia no n’hi manca ni un xic.