He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat

Aplaudim el retorn de Miquel Obiols a la narrativa infantil, i val a dir que ho fa per la porta gran, inventant un gènere! No se’n pot dir novel·la gràfica, perquè no és novel·la, són contes, però compaginats amb tanta destresa per La Japonesa (recorrent a una vintena llarga de tipografies diverses) que el relat perdria tot el seu sentit sense aquesta maquetació, és a dir, cadascun dels contes té un fil argumental que només adquireix sentit mitjançant el recurs gràfic i tipogràfic emprat. N’hauríem de dir «narrativa tipogràfica»? Sigui com sigui, i amb uns relats més reeixits que d’altres, cosa ben normal dins d’un recull, Obiols torna a exercir com a mestre del nonsense a la catalana, un si és o no és surrealista, cosa molt d’agrair per aquells que saben apreciar el caire lúdic del llenguatge de l’absurd.