La cacera

Isaac Asimov va establir les lleis de la robòtica sota la premissa que un robot ha d’obeir el seu creador i mai no pot fer mal a un ésser humà. Unes dècades després, a La cacera, David Lozano explora escenaris similars, vinculats en aquest cas a la intel·ligència artificial, tan present a les nostres vides. La trama ens presenta sis joves convidats per una multinacional a provar un joc revolucionari i «real», que són traslladats a un poble abandonat on hauran de lluitar en parelles contra un seguit d’animals monstruosos. Els problemes de debò comencen quan la Moira, la IA que ha dissenyat i regeix la partida, s’allunya de les ordres del director de la multinacional i posa en perill la vida dels jugadors. 

Lozano té un estil i un univers creatiu molt particular. Ja havia parlat de creadors de videojocs a On neixen les ombres i havia creat climes absolutament angoixants a Desconeguts. A La cacera crea una història de supervivència extrema,  que ens fa pensar que potser no estem tan lluny de veure com la IA se’ns escapa de les mans i acaba destruint-nos. Destaquem que el nivell filosòfic de reflexió sobre aquesta amenaça és adequat per als joves lectors. Però, en canvi, tot i que el ritme és trepidant i la galeria d’animals mitològics és fascinant, la novel·la peca d’uns personatges una mica estereotipats. Per exemple, l’Eva, la protagonista principal, cau en el tòpic de l’amor a primera vista. El director de la multinacional, per la seva banda, reacciona amb poca determinació quan la seva creació comença a actuar com si fos un humà. Malgrat això, ens trobem davant una història inquietant i que no deixa respirar en cap moment.

NarrativaMisteri i terrorPsicològica