La casa de la torre

Aquest títol de ressonàncies d’Edgar Allan Poe ofereix un regust inquietant des de bon principi. Qui no ha sentit fascinació per un casalot misteriós? La Marina llegia el diari tranquil·lament al terrat de casa quan va caure de set pisos. No li esperava la mort, sinó sobreviure en un món digne del pitjor dels malsons. En aquest nou ordre, sense regles ni regularitats comprensibles, es passegen fantasmes reals, de nit, i estampes del passat feliç i irrepetible, de dia. La noia aprèn a moure’s per una ciutat que ja no és la seva i a buscar-hi aliment i aixopluc. Hi coneix un nen, James Barrie (com l’autor de Peter Pan!), que esdevindrà la seva família i la raó per tirar endavant. La seva mort tràgica esperonarà la noia a fugir cap als boscos on l’amenaça es dilueix i sembla restaurar-se la lògica. Només aparentment. La forma i el fons de la història són coherents: cal renunciar, com acabarà fent la Marina, a entendre res més quan es tracta d’un malson. Una història d’esfondrament del món conegut que cedeix el pas al desordre de l’horror. Com hem vist a L’any del voltor i a Els jocs de la fam. Val més deixar els somnis allà on són.