La casa de l’Iggie

La casa de l’Iggie, publicada als Estats Units el 1970, és una de les primeres novel·les de la coneguda autora americana Judy Blume. Consulto la seva web i sé que té vuitanta-dos anys, una llarga trajectòria i una extensa bibliografia on ha abordat temes tan transcendents com la religió, el bullying, la sexualitat o bé el racisme, que és el que trobem en aquesta obra.

La casa de l’Iggie té un personatge protagonista amb una enorme força. I no es diu Iggie, sinó Winnie. L’Iggie era la seva amiga de l’ànima, que, amb la seva família, s’ha traslladat a viure al Japó. Per a la Winnie aquest fet és una desgràcia, però lluny de lamentar-se intenta saber qui ocupa ara la casa i intenta establir una amistat amb els nous inquilins que pugui esdevenir tan intensa com la que tenia amb l’Iggie. Hi viuen els Garber, una parella amb tres fills, i són negres!, els primers del barri, cosa que provoca controvèrsia, primer, i rebuig, després, entre els veïns.

La Winnie ho viu amb tanta naturalitat i innocència que sovint quan vol fer les coses bé amb els nous veïns fica la pota. La Winnie lluita contra la visió i els prejudicis d’alguns adults i fa tots els possibles per tal que els Garber se sentin bé al seu nou recer.

Els fets tenen lloc només en una setmana. La novel·la és breu, el tema i l’escenari on l’autora posa el focus són molt concrets i el ritme és intens. Allò que et queda, per sobre fins i tot del tema escollit, és la força, la personalitat, la mirada i la decisió del personatge de la Winnie i tots els fils que la lliguen als personatges del seu entorn: la família, els amics, els veïns…

Un testimoni ben travat que ara, cinquanta anys després de la seva primera edició, ens recorda molts altres llibres i pel·lícules sobre la relació entre blancs i negres als Estats Units.