La Dama que tallava les trenes.

La Dama que tallava les trenes parteix d’un títol suggerent i un primer capítol prometedor i captivador que transmet l’at-mosfera de les rondalles i dels contes d’antany: un seguit de nenes d’un poble a qui «una vella, molt revella» ofereix magdalenes i roba les trenes.
En el segon capítol, però, apareixen dos nous personatges —un mussol i un gat— que s’erigeixen en protagonistes i narradors. Agafen el tema inicial per investigar-lo, però l’aparquen una mica i el deixen refredar, per començar a indagar i a explicar una història d’una bruixa possible culpable del cas. Es remunten a l’Antic Egipte, ja que les bruixes «i els animals dels mags vivim cinquanta mil anys». La història perd gas i guanya malauradament en linealitat i previsibilitat, es torna més forçada i s’hi afegeixen alguns elements superflus. Una llàstima, després de la bona arrencada de l’obra.
Les il·lustracions d’Ausiàs Bertran, a part de la de la coberta prou contundent i engrescadora, no afegeixen cap atractiu a la història explicada.