La guerra dels mons

Quina devia ser la reacció dels lectors de l’època en llegir els estralls provocats per una potència alienígena als propis veïnats? És fàcil fer-se’n una idea. Només cal pensar en l’adaptació radiofònica d’Orson Welles (atenció a la connexió Wells-Welles!) i el pànic que va desencadenar. El relat no ha perdut ni força ni vigència, encara que la ciència hagi descartat definitivament una invasió marciana. La proximitat relativa entre el planeta vermell i la Terra facilita que els nostres bel·licosos veïns enviïn uns artefactes amb el bo i millor de les seves forces armades. La tria de Londres i del moment històric són significatives: la capital de l’imperi britànic poc abans d’una contesa malauradament real i mil vegades més mortífera, la Primera Guerra Mundial. Wells, progressista i antibel·licista declarat, deu pensar segurament en l’amenaça d’un poder emergent: l’imperi alemany. Durant unes dues-centes pàgines llargues assistim a la crònica apressada, tràgica, però també esperançada, d’un jove intel·lectual de qui no acabarem sabent gaire cosa, però que actuarà de testimoni en primera línia. Una traducció planera, a sis mans, àgil, tal com escau al relat, i una introducció magnífica realcen encara més aquesta obra indispensable, una fita més dins del llistat impecable de clàssics apareguts en la col·lecció «A la Lluna de València». Un apunt més, per acabar –tractant-se d’un clàssic, ens permetem la llicència d’avançar-ne el desenllaç–: no serà la tecnologia militar humana la que acabarà amb el poderós enemic, sinó un humil virus. Caldrà que en prenguem nota, per si de cas.