La Liliana al País de les Coses Perdudes

Tothom s’ha preguntat alguna vegada on coi van a parar tots els objectes que perdem: els clàssics mitjons desaparellats, arracades, cromos, bolígrafs o clips del cabell. Però potser mai ens hem parat a pensar quants objectes es perden al món en tot un dia. O bé on van a parar les persones que desapareixen. O, fins i tot —i aquest és un dels grans encerts del llibre—, on és la infantesa que vam perdre un dia quan ens vam pensar que, en plena adolescència, ja érem grans i no ens calia ni jugar ni ser feliços.

Seguint aquest fil argumental, Francesc Puigpelat, autor que sovint barreja la realitat amb aspectes de ficció, ens conta una història que a voltes beu dels clàssics de la literatura infantil i els reivindica (amb les aparicions de nenes que van soles pel bosc, llops, fades o llenyataires) i d’altres vegades ens transporta a paisatges gairebé futuristes.

L’autor aconsegueix sorprendre el lector quan s’esclareix el motiu pel qual la protagonista fa el viatge al País de les Coses Perdudes. Tot i així, la història pateix alguns alts i baixos i sembla, en algunes ocasions, que les coses succeeixin de manera massa ràpida, brusca i poc creïble. De la mateixa manera, el recurs que s’utilitza per desllorigar el final és massa tòpic i desvirtua una part de la bona feina que ha fet l’autor.