La mort a dos-cents deu

«La vida és una reacció en cadena que no es detura», sentencia Joan Pons. El tàndem policial que ell forma amb la seva filla Carla investiga l’assassinat de dues estudiants de Mossos d’Es-quadra víctimes d’aparents rituals esotèrics, una reminiscència dels èxits dels últims anys. Podria dir que l’obra emula la vida i se’ns presenta com la reacció en cadena d’uns fets dins una trama calculada, l’esquelet bàsic que ha de vertebrar una bona novel·la policial. Tot i que l’argument sembla beure de les sèries televisives on es reiteren sempre els mateixos tòpics, l’autor sap guanyar-se a pols l’interès del lector amb un bon ritme narratiu. Dins el circuit inscrit a la novel·la, el lector transita per trams que prenen el to de crònica esportiva, es troba amb moments de suspens fruit del curs de la investigació, que avança per un cantó i frena quan topa amb els punts cecs de l’entramat delictiu. L’hàbil fil musical de l’Ipod del sergent Pons ambienta la lectura i participa en una cadència narrativa que atrapa des del primer revolt.
D’altra banda, caldria revisar diverses errades (sobretot de mecanografia) presents en el text.