La nit de les joguines

Ja al llit, dins la fosca, en Pau sent sorolls però, malgrat que s’hi esforça, no aconsegueix esbrinar d’on provenen. Deuen ser els primers moviments de les joguines que hi ha a la seva habitació, perquè, un cop en Pau es rendeix a la son, algunes cobren vida, es retroben i, dalt d’un cotxe volador, travessen la finestra.

Les històries en què les joguines s’humanitzen no són cap novetat i és fàcil entendre que la idea es mantingui en l’imaginari col·lectiu: quin infant no ha fantasiejat amb la possibilitat que les seves joguines es posessin dempeus, parlessin i, fins i tot, interactuessin amb ell?

El text d’Antonio Ventura no per senzill deixa de ser acurat i, amb el to cadenciós i amb certs detalls, com la tria del nom de Colombina —personatge de la Commedia dell’Arte— o l’aspecte del nino Bernat —de fusta i «que recorda en Pinotxo, però amb el nas més curt»— sembla retre homenatge a la literatura, a l’art, a la cultura.

Quant a Delicado, el seu bon ofici es deixa veure, entre d’altres, en la creació de textures —des del terra de l’habitació fins al rostre de porcellana de Colombina— o en la multiplicitat de plans o punts de vista. Parlant de l’habitació: la creació d’atmosfera és encertadíssima, amb una foscor densa esqueixada per la claror que penetra a través de la finestra, la qual veiem just quan el cotxe s’enlaira; fins a aquell moment, l’obertura a l’exterior és evocada, de forma reiterada i eficaç, per l’ombra dels marcs dels vidres projectada sobre el terra. Com a colofó, l’artista inclou una última composició que sembla una picada d’ullet a l’obra de Hopper. Es pot dir que les il·lustracions d’aquest recomanable àlbum, de cuidada edició, afegeixen al text quelcom d’espiritual.