La predicció del mussol

Fa vuit anys Anna Genover i Mas (Girona, 1963) va publicar El tresor perdut de Pakamotu (Animallibres, 2016), novel·la amb la qual s’iniciaven les aventures de la petita Aroha. Aquest 2024 una Aroha adolescent es veu obligada a migrar a l’Oest salvatge degut a la mort de la seva mare. Allà es trobarà amb dues ties, l’Úrsula i la Virgínia, i una àvia extraordinària, la Jacquin, que passaran a ser les seves tutores legals. Al mateix temps, en Rishi, un jove espigat i amb voluntat d’aventura, també s’unirà al grup per viure al trepidant Nord americà i participar en la defensa de la fauna i flora que ha identificat els indis pellroges des de fa centúries. Tot plegat, però, farà un gir copernicà quan les suposades petites vacances de la colla es torcen per l’aparició de caçadors clandestins que posen en perill l’equilibri de l’entorn. Sortiran airosos dels anuncis de mort que suren damunt la colla i que els mussols s’encarreguen de fer arribar? 

Genover, formada en fotografia i guionatge, ens presenta una novel·la plural —i mai més ben dit, ja que fins i tot se’ns mostren els canvis en els narradors utilitzant tipografies diferents i canviant el color de les pàgines— on els personatges surfegen per la trama explicant-nos les diferents històries que s’obren en cada moment.

Entenem que la voluntat de l’autora és mostrar tots i cada un dels detalls d’allò que passa, sense perdre pistonada, a fi que el lector pugui participar de tots els fets. Però, lluny de permetre tenir una visió global, la simultaneïtat de successos, la multiplicitat de personatges i grups que es fan i es desfan, porta a una confusió en la lectura que fa que no es pugui perdre petja de l’argument si no es vol sortir escaldat. A més, uns adolescents barbamecs esdevenen gairebé els herois d’un conflicte ancestral que ni els savis de la tribu ni el xèrif del comtat han estat capaços d’aplacar. Els fets a voltes es mostren tan fora de mida que es fan gairebé increïbles i, al cap i a la fi, tenen més de relat fílmic d’herois que no de realisme. 

Les il·lustracions de Quim Torres, a vegades menystingudes i gairebé decoratives, mostren tota la seva vàlua en les pàgines senceres que, amb solidesa de color i molt de simbolisme, atrapen l’essència del relat. Una feina difícil feta amb professionalitat i rigor.