La rosa falsa

Quan fa tres anys vaig elaborar la crítica de La mona de l’assassí, assegurava que ens trobàvem davant d’una de les millors novel·les per a infants i joves dels darrers anys. Era una novel·la de més de sis-centes pàgines que es movia entre el gènere policíac i el d’aventures que va suposar una grata sorpresa per a molts lectors, i mantinc l’opinió.

Ara arriba La rosa falsa, amb la qual el suec Jakob Wegelius ens ofereix una continuació, una nova aventura de la Sally Jones, la mona muda i escriptora que és al primer pla de totes les aventures. I si bé hi ha altres protagonistes que continuen, queden sempre en un segon o tercer pla, com el capità Koskela, que sempre desapareix al primer moment i es perd el pinyol de la història.

L’autor ens mostra les mateixes i excel·lents credencials narratives a l’hora d’escriure i ens ofereix una història similar. En aquest cas, el capità i la seva mona troben un collaret de perles, esbrinen a qui pot pertànyer i decideixen tornar-l’hi, fent gala d’un alt grau d’honestedat, cosa, però, que els durà a complicacions extremes. «Com més bonica és una joia, més cruel i trista acostuma a ser la seva història.» Aquesta frase, extreta de la pàgina 172, descriu molt bé el camí tortuós que els depara la troballa, tan valuosa que té molts pretendents i provoca mil i una vicissituds.

La manera de narrar i avançar del llibre i l’estil de Wegelius es podria etiquetar com a slow literature, ja que, sense pressa però sense pausa, va embolicant i embolicant la troca, portant el lector a camins aparentment sense sortida i definitius, però on troben una via per on escolar-se i continuar. Això sí, els capítols són més breus que en la primera entrega, i la història, un pèl més àgil. L’interès hi és, tant com en l’anterior, malgrat que destacaria que algun capítol i algun personatge aporten poc al conjunt.

La història té les mateixes característiques que La mona de l’assassí, tot i que no m’ha semblat tan precisa i l’he trobat un pèl dubitativa en alguns fragments. Potser també és degut al fet que ja no sorprèn com la primera entrega. Val a dir, però, que l’autor juga bé totes les cartes i que hi ha algun personatge realment esplèndid, com en Bernie, que aparenta ser un personatge gris, però que acaba oferint una gamma àmplia de característiques, de colors i de sorpreses per al lector.