La treva

Sovint molts llibres agraden pel que es diu, perquè està en consonància amb el que els adults pensem que és correcte, i es deixa de banda el com estan fets, o el conjunt de l’obra des de tots els punts de vista: l’edició, la tipografia, el paper, etc.

Aquest llibre ho té tot, i sí, segurament també parla del que ens agrada. El que li aporta més valor és la cura perquè tots els elements vagin en la mateixa direcció: elegant i definit en l’objectiu plàstic i conceptual, el text té la delicadesa que necessitava la història, i les il·lustracions, de caràcter clàssic i orgànic, amb l’aroma de fet a mà de la tinta i l’aquarel·la, són les que li escauen. El llibre es mou dintre de l’àlbum de tall anglosaxó, especialment en l’apartat plàstic, un art molt valorat també en un mercat com el francès.

La treva explica una història antibel·licista que recull el ja mític acord dels soldats anglesos i alemanys que sota les trinxeres, en plena Primera Guerra Mundial, van pactar una treva per passar la nit de Nadal cantant nadales en pau i jugar un partit de futbol a la frontera entre França i Bèlgica. Fins i tot hi ha una escultura que s’emula a l’obra i se n’ha fet més d’un audiovisual. Els fets, no tan idíl·lics, iniciats pels mateixos soldats i repetits en diversos punts de les trinxeres, ens han arribat quasi com una llegenda, sustentada per les cartes que es conserven i per algunes fotografies.

Algunes cartes han arribat fins avui dia; una d’aquestes forma el text de l’obra, que recrea la missiva on un soldat anglès narra a la seva mare com ha viscut els fets. Aquells adolescents cridats pels poderosos a matar-se entre ells es veuen com a iguals dintre d’un món dantesc i absurd. En el cas del nostre soldat, existeix una empatia total cap a l’altre, a qui veu com a igual.

La carta, plena de bons sentiments, fa que finalment el lector senti l’amargor d’aquells joves abandonats, despertant-nos d’una plantofada del bonisme que es plasma a les pàgines centrals i interpel·lant-nos com a éssers humans davant la natura, que, en forma de pit-roig, ens mira encuriosida i ens assenyala l’esperança. La ficció de Galmes potencia la tragèdia dels fets i tots els sentiments que s’hi amaguen.

El llibre té la capacitat d’estar ple de llum, que l’artista aconsegueix matisar amb un art que ens evoca el passat gràcies a la paleta de colors escollida i gràcies també a les línies clares i de traç obert.

El color guanya el blanc de la pàgina quan es necessita ser aclaparador i mostrar els moments més tràgics. Però el blanc guanya i deixa que el pes el portin els personatges quan aquests, en tant que persones, passen a ser l’eix central del canvi de paradigma, de la batalla al joc i l’amistat.

La tria de plans i composicions és, sovint, molt cinematogràfica i, per similitud i forma de seqüenciació, té molt a veure amb el còmic. En constant moviment, genera un univers ric i amb sentit narratiu; passar la pàgina es converteix en una sorpresa gràcies a la gran mostra de recursos que ajuden la narrativa visual, i més si al centre ens espera una pàgina desplegable que no és gens gratuïta.