L’abella Flora i el prat de les cinc flors

Quan un incendi crema el bosc on l’abella Flora i les seves companyes tenen el rusc, totes elles han de buscar un altre lloc on començar de nou. Ja a destí, la Flora descobreix que al prat més pròxim només hi ha cinc flors, una constatació que l’amoïna d’allò més: com s’ho farà per recol·lectar nèctar? Aquestes flors, però, es mostren d’allò més cordials i la conviden a visitar-les per obtenir-ne el nèctar i el pol·len. Dia rere dia, l’abella hi torna acompanyada de les seves amigues i, a poc a poc, el prat s’omple d’altres visitants pels quals la Flora sent una gran admiració. De la papallona en valora la bellesa; del grill, el cant, i de les formigues, l’ordre. El prat bull d’activitat i hi han crescut moltes flors però, paradoxalment, la Flora se sent trista: les flors estan massa ocupades amb la resta d’insectes i ja no la tenen en compte, pensa. Quan és a punt de marxar, una xicoira l’atura per aclarir-li com en són d’importants les abelles: són elles les que donen vida als prats gràcies al pol·len que traslladen.

La cadència del relat està marcada per les repeticions de frases senceres i de fórmules com ara «Fins que un dia, en arribar-hi veuen…» coincidint amb el final de pàgina, solucions que, per un costat, remeten a l’oralitat, i per l’altre, apuntalen l’atenció del lector. D’alguna manera, el text mira de reflectir la diversitat i capacitat regenerativa de la naturalesa, amb el paper cabdal que hi juguen les abelles. A les últimes pàgines de l’àlbum, potser recollint el testimoni de l’obra d’Elsa Chaudun-Lomazzi titulada L’abella Flora, canvia el registre i s’hi proporciona informació sobre aquest insecte: les diferents espècies, l’organització dins el rusc, el procés de recol·lecció del nèctar, la pol·linització, els perills que les assetgen o, fins i tot, el seu comportament davant les amenaces.

Aquestes dues parts diferenciades, la del relat de la Flora en el prat de flors i la dedicada als coneixements, estan il·lustrades amb imatges bigarrades, de gran vivesa cromàtica, que s’adeqüen a la rotunda riquesa dels motius representats, especialment els camps de flors. Malgrat que apareix a la portada, la figura de la nena –que es replica quasi mimèticament al capítol dedicat a les picades– és anecdòtica.