L’Arna té una pilota

L’Arna juga amb la lluna com si fos una pilota, però rodola que rodolaràs la lluna es taca i cal netejar-la amb cura per tornar a enfilar-la a dalt de la muntanya. Amb aquesta metàfora se’ns mostren les fases del satèl·lit i l’atracció de l’Arna cap a la llum que li permet orientar-se en la negra nit.

L’excel·lència d’aquest títol recau en la relació de complementarietat i la coherència entre text, imatge i disseny, tres aspectes que s’articulen com un conjunt —tal com s’haurien de concebre en tot àlbum il·lustrat— i que resulten inseparables.

Les il·lustracions de Mar Hernández (Malota) són fruit d’una carrera artística ben consolidada i demostren la seva expertesa en aspectes com l’elecció meticulosa dels colors. Aquesta precisió cromàtica ajuda a conformar un equilibri visual emprant el joc d’associacions —el groc de la lluna amb el groc dels ulls del mussol, o la teulada i les cortines roses de la casa amb les marietes— o de contrastos molt mesurats, com ara la fabulosa serp que surt de la lloriguera ocupant més de la meitat de la doble pàgina, que aporta una lluminositat nova i, alhora, reprodueix l’estampat de les ales de l’Arna. Les diferents tonalitats de blau, superposades en capes, creen una atmosfera nocturna profunda, plena d’ombres que ens envolten.

L’ús contingut de línies i formes geomètriques superposades a formes més orgàniques confereix un estil propi a les imatges i provoca efectes molt sensorials, com demostra la pàgina on l’Arna fa rebotar la lluna als bassals de pluja, entre d’altres. Despista, això sí, l’aparició de figures humanes en algunes pàgines, que pot allunyar-nos momentàniament del silenci i la virginitat del bosc.

La imatge, més enllà del gaudi estètic, funciona com una traducció de la metàfora del text, gràcies a la qual entenem, per exemple, que els camins de fusta en realitat són branques, i a la vegada completa i magnifica l’aura poètica.

Elvira H. Mateu, artista especialitzada en l’elaboració de peces de metall i de fosa a la cera perduda, s’encarrega del text. Una narració molt breu, amb imatges molt belles, concisa, on cada frase ocupa una doble pàgina o bé es trenca per abastar més d’una il·lustració. El text ocupa el marge blanc inferior, fora de la imatge, creant una sensació de molta netedat reforçada per una tipografia en negreta, clara i senzilla. El final, però, resulta un pèl abrupte.

L’editorial A Buen Paso, amb el bon gust que la caracteritza, vesteix tot l’esclat de talent amb cobertes de cartó de vores arrodonides, i un format rectangular que sembla dirigir-se als nadons, alhora que apel·la als infants una mica més grans. Una fórmula que ja ha utilitzat en altres llibres del seu segell com ara els de l’escriptor Pato Mena o la poeta Mar Benegas.
En acabar la narració s’inclou una breu explicació de les fases de la lluna, amb la seva representació gràfica (mostrant també les etapes de gibosa), i de les característiques de l’Arna. En aquest cas, l’apunt no embruta el conjunt del llibre, sinó que estimula les ganes d’observar la nit amb deteniment.