Laura i els àngels

Premi Joaquim Ruyra, 2005
En una prometedora primera meitat de la novel·la, l’atenció queda atrapada pel suspens. Se segueixen amb avidesa les pistes que va obtenint la protagonista i que l’han de conduir a la descoberta de la pròpia identitat, al mateix temps que s’apropa a una relació sentimental. L’emoció de la narració contrasta amb l’estil reiteratiu, amb múltiples interrogants per a una mateixa qüestió, però que ens permet acompanyar la Laura en les seves anàlisis. Com en una novel·la detectivesca, el lector també esdevé investigador.
Malauradament, a partir del moment en què es concreta la relació amorosa, el desenllaç es precipita: en la segona part, la solució al misteri és decebedora, ja que es redueix a una explicació paranormal, acceptada massa fàcilment per la Laura (on ha anat a parar la seva ment analítica?). L’intent de mantenir la tensió dramàtica, a través dels dubtes provocats per l’ambivalència dels dos personatges masculins, no és reeixit, perquè el lector sospita abans que el personatge principal la traïció de què serà objecte. Un final dejà vu en moltes pel·lícules i novel·les.