L’ocell meravellós

Aquest conte, una reedició revisada d’un conte de 1981, mostra que Joaquim Carbó domina tots els gèneres on es posi: pot ser-hi fidel, pot parodiar-los o pot barrejar-los. En aquest cas, l’autor fa l’ullet a la rondallística. Així, el tema central —un ocell d’or que regala ous d’or a qui n’ha tingut cura— és un motiu recurrent en els contes tradicionals. També ho és la veu del narrador, que s’adreça a l’hipotètic «oïdor» com si es tractés d’una veu oral.
Però tots aquests elements no ens han d’enganyar, perquè l’autor també fa l’ullet (l’altre) al lector actual: el llenguatge és elaborat i la moral final roman al servei d’una educació tal i com avui l’entenem: un cant a una ètica de la senzillesa i de la manca d’ambicions materials… cosa que no sempre passava en els contes populars, més ambigus i sovint políticament incorrectes.
També és cert que el to destil·la un mig humor molt ben subratllat pels dibuixos de Montse Ginesta.
L’esquema d’aquesta col·lecció pressuposa que el conte «serveixi» per donar peu a un apartat de presentació científica dels ocells meravellosos.