Malenconia n. 1

Fins al moment, tot el que ens ha arribat de Miralles compleix rigorosament un principi: no ens limitem a llegir-lo, sinó que l’hem de devorar. Què fa que connecti amb el lector d’aquesta manera? Els diàlegs, que semblen enregistrats? Els protagonistes, de carn i ossos? Les situacions, per la seva originalitat? Sigui com sigui, aquest cop ens les havem amb en Toni, un noi que semblava «condemnat» a una vida grisa i previsible al seu poblet del Pirineu. Per un rampell de genialitat amb la pilota, acaricia el somni (impensat) de convertir-se en futbolista professional. Ben lluny de les seves arrels i de la seva xicota, abandonat en un equip comarcal que no aixeca el cap, la seva història és una reflexió força interessant sobre què vol dir «èxit» i el preu que cal pagar-ne. Tanmateix, ja còmodament instal·lats en la melancolia del títol, ens hauria agradat trobar un relat més detallat, on haguéssim pogut saber més dels secundaris, potser tractats des d’un punt de vista estereotipat o esquemàtic (el brasiler faldiller, el rus mafiós, el representant avariciós…).