Memòries d’una vaca

Memòries d’una vaca es va publicar per primera vegada el 1991, ara fa trenta anys. És una novel·la que ha esdevingut una de les obres més emblemàtiques del gran escriptor basc Bernardo Atxaga al costat d’Obabakoak, El fill de l’acordionista, L’home sol o bé Xola i els lleons. L’autor ha conreat indistintament la literatura per a infants i la d’adults, malgrat que la primera sovint s’oblida en transcriure el seu brillant currículum.

Des que es va editar, sempre m’ha costat veure Memòries d’una vaca etiquetada com a novel·la juvenil, per les diverses capes i registres que abriga, pels recursos un pèl complexos que utilitza a l’hora de narrar la història, per les constants i subtils referències al context històric i social… És una etiqueta que l’ha encasellat massa i no li ha permès arribar prou al públic adult, com caldria. Editorial Sembra la publica ara a la col·lecció «Llavors», un embolcall adreçat a un ventall de públic més ampli que la col·lecció «Gran Angular», o bé «El Vaixell de Vapor», on el trobàvem anteriorment. Llàstima, però, de la mida de la lletra d’aquesta col·lecció: una obra esdevinguda un clàssic agrairia una mida més generosa, i un tractament i un embolcall de regal, amb espais més amables que convidessin el lector a entrar-hi i admirar el paisatge amb més calma.

La Mo és una vaca que narra la seva vida, des que a finals de la guerra civil va néixer en un mas envoltat de boscos i de prats. Per totes bandes, el lector respira el món rural basc, i observa la guerra que s’amaga i segueix movent-se per les muntanyes amb soldats clandestins que lluiten contra el general.

«No hi ha res de més beneit al món que una vaca beneita» és una frase que repeteix sovint La vache qui rit, companya de la Mo, i que descriu la seva forma de moure’s per la vida. Ambdues s’allunyen del grup i la seva mirada al món va molt més enllà de la d’una vaca beneita. A l’obra, és altament interessant la veu narrativa en primera persona de la protagonista –que de fet són dues veus, dues maneres de ser, la de Mo i la del Pesat, la seva veu interior i consciència, que la fa tocar de peus a terra, ben sovint–; la definició precisa dels personatges i del seu tarannà ben diferenciat; la descripció del món que els envolta, tant històric com social; la mirada crítica amb la societat; la fina ironia; l’evolució de la protagonista que s’entrelluca en la valoració que va fent dels diversos successos…

«El pitjor és que recordar i abocar al paper el que vas recordant no et porta tranquil·litat. En comptes de disminuir, les preguntes es multipliquen i l’angoixa es torna més profunda.» Per tot plegat, val molt la pena endinsar-se, o bé tornar-se a endinsar, en les Memòries d’una vaca.