Nora, la petita campanera

Maria Carme Roca explica en aquesta història les peripècies de la Nora (en realitat Honorata, en honor a una de les campanes de la catedral de Barcelona). Ho fa de manera molt entenedora, malgrat la distància temporal del relat, ambientat al segle XIX. A això hi contribueixen les il·lustracions, que són desenfadades i expressives i ben integrades dins del text, amb el qual també interactuen. La protagonista, una nena d’empenta, vol ser campanera, com son pare, cosa que combina amb ajudar a casa i anar a l’escola (això últim sense gaire entusiasme, i d’aquí que sovint faci campana). La Nora té com a contrapunt en tots els aspectes l’Eulàlia (una altra nena, i novament una campana). Juntes, amb la incorporació d’un altre nen, en Tonet, una mica tocacampanes, descobreixen el valor de la cooperació per resoldre un problema de pes.

El text, amb continus jocs tipogràfics, il·lustra amb correcció el vessant antropològic, de tal manera que els petits lectors, si convé amb l’ajuda d’un adult, poden adonar-se de la importància de les campanes en la vida quotidiana d’antany. Aquesta transcendència es veu reflectida encara en la fraseologia d’avui dia: fer-ne de l’alçada d’un campanar, fer volar campanes… En acabat, ens hem quedat amb ganes de més ficció. Què passa amb la Nora i tota la colla? El llibre es complementa amb dos petits apèndixs per ampliar coneixements: un de relatiu a la història de la campana Honorata i un altre que revela tots els noms de les campanes de la catedral. Descobrim, per acabar, que l’autora va créixer ben a prop del temple, i que per tant segurament li sonen tots els tocs i tots els timbres.