Okupada

Més que una novel·la, aquesta és la crònica sinistra de l’okupació d’una casa. Els primers capítols semblen el manual d’ús dels bons okupes, pacifistes i democràtics que des de l’inici no paren d’insultar els adults. De mica en mica, però, assistim, cada vegada més desolats, a la decadència d’un sistema de vida que podria tenir atractiu si no fos perquè els protagonistes, egoistes i fatxendes, no saben què volen. Un exemple: en l’assalt final de la policia mor un dels líders i encara és l’hora que algun d’ells, tan solidaris, admetin com a mínim una certa corresponsabilitat en aquesta mort.
Tòpics i més tòpics omplen pàgines de ritme irregular i imprecís d’un text que se salva per com està escrit i presentat i per alguna idea brillant, com el capítol explicat pel Mustaphà, tot un exercici d’expressió escrita, i la manera de parlar de l’Òskar, un joc divertit que hi aporta humor i espontaneïtat. La resta, una lectura que pot arribar a deprimir per la successió d’uns fets totalment gratuïts i que no semblen tenir ni cap ni peus.