Tàlpolis

Tot i que a primera vista pugui semblar que Tàlpolis és un àlbum sense paraules, és necessari llegir el text de la darrera pàgina per poder entendre la narrativa gràfica.

Després de seguir els dos talps que apareixen a la coberta, només podem saber que busquen alguna cosa a la ciutat subterrània de Tàlpolis; el que busquen, però, no queda clar. Acompanyats d’un ratolí registren els despatxos de la universitat, on descobriran la pista que els farà desplaçar-se en tren fins a la Mina. Allà, un tal Talpini –que els persegueix des de l’inici del llibre– els farà caure en un forat que els portarà a un món encara més soterrat, habitat per uns éssers ben estranys. Finalment, trobaran la persona que busquen (gràcies al text sabrem més tard que es tracta de la seva tieta, una professora universitària). Ella els explicarà alguna cosa sobre Talpini i un bolet i, amb l’ajut d’un esquirol, podran tornar plegats a la ciutat. Després d’escorcollar la Talpini Tower (on trobaran tresors i una sala de tortures), plantaran un bolet (la imatge del qual ha anat apareixent en diverses ocasions) davant d’un públic ben content.

L’objectiu dels germans talps només el sabem gràcies al text. Un text escrit pel seu amic ratolí. Un text que, incomprensiblement, no coincideix gaire amb les imatges. En contraposició al que s’explica, podem veure que els germans van per feina i no s’entretenen; que els habitants de Tàlpolis no es passen el dia atrafegats ni malhumorats; tampoc s’aprecien les dures condicions dels treballadors de la mina; i no es nota que els rata-talps estiguin emmalaltint per culpa de l’ecosistema; ni queda clar quins són els «draps bruts» del «malvat corrupte» Talpini (ni l’explicació gràfica dins d’un núvol, ni les imatges del diari ens ho aclareixen); i tampoc veiem que la seva acusació sigui un detonant perquè els talpolins vulguin fer canvis en el seu estil de vida. Ah, i en cap moment sabem la funció del desitjat bolet. Els paratextos tampoc són d’ajuda. El breu text de la coberta posterior ens informa d’un problema amb l’aigua del cau dels germans protagonistes que no hem pogut identificar en cap moment.

Com és habitual en les narratives que es fonamenten en la imatge, al final del llibre hi ha uns quants reptes a resoldre que faran que el lector repassi les il·lustracions amb més deteniment. Una excusa perquè trobi la informació necessària per rellegir la història i no perdi detall. Però les quinze preguntes que se’ns proposen en la penúltima pàgina no són de fàcil resposta. Potser hauria ajudat que estiguessin en ordre… I seria del tot necessari tenir un solucionari. De totes formes, el repàs acurat de les imatges no ens ajuda a entendre l’argument. Però, gràcies al joc d’observació, hem trobat referències intericòniques molt interessants.

Probablement un àlbum «gairebé sense paraules» no era la millor modalitat per narrar aquesta complexa història. De totes maneres, hem pogut gaudir de la confecció de les imatges. Les il·lustracions, fetes amb aquarel·la, són impressionants i demostren un gran domini de la tècnica i del color. És destacable també el tractament de l’espai gràcies al joc dels plans. Ens alegra que hi hagi il·lustradors que encara creïn de forma tradicional, sobretot amb els temps que corren, en què la IA generativa comença a envair els espais de creació.

Tàlpolis és la primera obra de Batlle en l’àmbit infantil i enceta i promet un gran recorregut.

Àlbum i altres relats il·lustratsLlibre-joc