Terra de ningú

Filla directa del neorealisme italià, rere l’aura del realisme màgic que els autors llatinoamericans ens han fet gaudir tant, i amb l’esperit de pel·lícules com La estrategia del caracol (1993) del colombià Sergio Cabrera o Lazzaro Felice (2018) d’Alice Rohrwacher, Terra de ningú es presenta com la història de l’assentament d’El Gallinero (títol original de l’obra), explicada a través de la veu i la mirada d’un infant, i fent un paral·lelisme constant amb el món del circ i la seva dualitat tragicòmica. El somriure i l’amargor s’alternen constantment gràcies a la tècnica que sovint fan servir els àlbums per generar humor: mostrar un fort contrast entre el que llegim al text i el que llegim i observem a les imatges.

La història està narrada en primera persona per un infant que, com hem dit, relaciona la vida al circ i alguns dels seus elements amb la vida real. Ple de realitats i dobles sentits, el text de Floriano és directe i es recolza en la il·lustració per adquirir tot el significat, i viceversa, generant un contrast cru entre la mirada fantàstica de la veu del nen i la realitat que podem veure a la majoria de les il·lustracions. És en aquest dur contrast on resideix la potència de l’obra. Si espereu una obra complaent, calceu-vos. Veureu pares que cultiven cànnabis, infants jugant amb rates i xeringues o una mare que intuïm que voldria desaparèixer. Necessitat, vida i dignitat a parts iguals.

Tal com se’ns explica al final del llibre, El Gallinero és al centre de La Cañada Real, el poble de barraques més gran d’Europa, que a parer meu mostra el costat fosc i la misèria de la nostra forma de vida patida per les persones més desprotegides. Aquesta zona de barraques ha patit desallotjaments i enderrocaments constants per part de l’administració. El més gran fou el 2018.

L’obra s’identifica amb alguns títols il·lustrats com La Caputxeta Vermella d’Aaron Frisch (2013), il·lustrat per Roberto Innocenti, també publicat per Kalandraka. Benvingudes i necessàries, aquestes obres que la indústria sol amagar amb una errònia mirada sobreprotectora dels infants i sota l’erroni pensament que aquestes obres són exclusivament per als infants.

Federico Delicado plasma moments hieràtics i atemporals, quasi com en un reportatge fotogràfic, mostrant un mestratge en la composició dels personatges digne del cineasta Luchino Visconti. L’artista ens transporta al seu món interior, una realitat plena d’onirisme que es mou dintre de la tradició pictòrica allunyada de modes anglosaxones, on es pinta amb pinzell i es construeix a partir del color ometent la línia, on podríem trobar, entre d’altres, artistes com Sáez Castán. Les imatges tenen en consideració diferents moviments de la història de l’art; per exemple, se’ns fan picades d’ullet amb el nen traient-se una punxa de la planta del peu, com a la coneguda i reproduïda escultura hel·lenística.

Finalment, fem una menció dels personatges que ens miren fixament com preguntant-nos: i tu què hi fas, aquí? N’has vist prou? Què et sembla tot plegat?