Visc al meu cos

Aquest és un poemari sobre el descobriment infantil del cos humà a partir de rimes sonores, que s’aconsegueixen amb la repetició de certs versets a l’inici de cada estrofa (vegeu, per exemple, la composició «El cel net» o «El meu cos reggae»), d’onomatopeies, d’endevinalles i de preguntes que són respostes com si de dos veus poètiques es tractés. La temàtica dels poemes no és en si original, però sí les il·lustracions que els acompanyen. O si no, guaiteu el poema «El meu cos furiós» i la forma d’il·lustrar les gotes de suor com si fossin dos llargs rius. O el poema «Cos surant», que dibuixa dos cossos a l’aigua de la piscina que s’emmirallen l’un en l’altre com dues fotocòpies.

El poemari està ben construït, perquè els poemes que el conformen estan temàticament ben travats entre ells. I el mèrit d’això és principalment de l’autor de l’original escrit en basc, Juan Kruz Igerabide, Premi Nacional de Literatura el 2018, si bé també convé valorar la traducció al català a càrrec de Martí Varela, Pilar Navarro i Josep Varela, una fita que convé valorar molt positivament.