Agafi’s fort el barret, senyora Jensen!

La senyora Jensen és una velleta adorable que viu en un poble a prop de Copenhaguen. Tot i que enyora el seu marit, que va morir, sola sap gaudir de les coses petites. A l’hivern, li agrada anar al Tívoli, el parc d’atraccions de la ciutat, on es deixa portar per l’esperit alegre que s’hi respira. Un dia, al parc, mentre observa encuriosida el poblat dels follets, de sobte un dels nans se li acosta i li ofereix un regal: «Són estrelles de la felicitat», diu. Junts, acaben passejant entre la riuada de gent. Per a qui no conegui la capital danesa, el Tívoli és un dels grans atractius de la ciutat, sobretot per Nadal; els països nòrdics saben com viure l’ambient de les festes. De fet, a l’autora aquest escenari li va com l’anell al dit per explicar una història que beu dels contes de Nadal.

No és una tasca senzilla entramar un relat que capti l’atenció dels lectors. I menys encara si no hi passen grans coses, com al llarg d’aquestes pàgines. En aquest sentit, en algun punt podria semblar que la narració s’estanca. En qualsevol cas, durant la lectura es té la sensació de fer un salt en el temps, més de cinquanta anys enrere: la vella Europa al compàs de nadala ja ho té, això, si la prenem com a rerefons, però també ho fa el tall indiscutiblement clàssic del relat. D’altra banda, seguint una línia del que es veu en il·lustració (un estil gràfic de traç net, treballat amb ordinador), els dibuixos, intercalats o en l’espai de la pàgina, acompanyen el text sense perdre el fil de la narració: no hi ha sorpreses. Text i imatge, doncs, recorren un mateix camí fins al final, quan la senyora Jensen s’infla com un globus i es posa a volar per retrobar-se amb el difunt marit.