Aigua

Aigua forma part d’un conjunt de llibres que parteixen de lletres de grups o solistes musicals amb la il·lustració de diferents artistes. En aquesta ocasió la cançó triada és Aigua, de Cesk Freixas, passada pel sedàs i l’adaptació de Laia Figueras i Núria Puyuelo, que n’han canviat el sentit i l’han convertit en una altra cosa, fet que no és ni bo ni dolent en si mateix.

Una de les qüestions que ràpidament ens pot venir al cap és si un text pensat per ser cançó, amb la seva abstracció particular, pot funcionar narrativament, i aquí la proposta es queda a mig camí, perquè l’empresa és difícil. La narració ens explica les peripècies d’una gota d’aigua, i l’obra té un cos unitari, però ens hi trobem un seguit de paràgrafs i il·lustracions que podríem canviar d’ordre sense afectar la narració.

A cada doble pàgina ens endinsem en paràgrafs plens de bonisme que es perden sovint en l’estètica. Així i tot, suaument, el lector descobreix els estats de l’aigua i com afecten el món, exterior i interior.

La il·lustració ve de la mà d’Anna Gelats. Amb una proposta molt colorista i atractiva, les imatges se’ns presenten totes a doble pàgina i a sang. Es veu clarament com l’artista ha pensat en tot moment en els espais que s’han de deixar al text, amb molt bones composicions de pàgina, en una explosió de colors i formes a mig camí entre la il·lustració més tradicional de fa dècades i les transparències i la utilització de diversitat de tècniques actuals: aigües, puntes seques, eines digitals, etc.

Hi ha un cert hieratisme en tots els personatges i particularment en la protagonista, que s’excedeix en la frontalitat i l’encartonament, i repeteix massa els gestos facials, amb un somriure constant i similar en totes les pàgines.

Anna Gelats exagera i distorsiona les formes a conveniència i amb bon sentit plàstic, però s’ha de vigilar, perquè arriba a doblegar-li un peu 180° al senyor cel.

El llibre al final també ens proposa unes petites qüestions a manera de passatemps, i ens recorda que «els nens s’han de poder emocionar». Personalment, tremolo amb aquesta dèria que ens ha agafat ara de dir als infants què han de sentir o deixar de sentir quan experimenten una obra. També el fet de convertir els llibres en productes, pensant que per si sols no tenen consistència si no van acompanyats de tota mena de guies i passatemps, ens donaria tema per parlar.

En aquest sentit, l’artista plàstic pot veure’s condicionat a inserir contingut a la il·lustració, tingui o no sentit. Aquí el llibre, l’àlbum il·lustrat, i el que hauria de ser la seva essència, s’ofega, perquè dirigeix el lector, no el deixa interpretar el llibre lliurement i fer-se’l seu.

El llibre, amb una magnífica edició i maquetació, porta el segell d’haver estat produït aquí. S’ha tingut cura del paper i dels colors, i això és molt.

Dintre d’aquesta col·lecció l’editorial Nanit està donant veu a diferents artistes, apostant amb valentia per noves mirades artístiques. Una proposta diferent, original i valenta, que aporta una nova mirada i eixampla el mercat, cosa que ara mateix, en els temps que vivim, és un luxe.

Si us interessen, podreu trobar més propostes com aquestes a la web de l’editorial.