Aiguablava.

La protagonista traspassa la frontera d’un altre món, com Alícia; però, sobretot, com «la Porta del Mirall Prodigiós» de M. Ende. També aquí el llibre apareix dins de si mateix. Podem establir paral·lelismes entre «el regne de Fantasia» i Aiguablava, així com entre «l’emperadriu infantil» i la princesa Almar-Celeste, o «la immemorable Morla» i la tortuga Sofia. Com allí, el temps es relativitza i hi trobem sentències filosòfiques sobre la por, la lleialtat o la mort.
Fins i tot les il·lustracions són a les caplletres de cada capítol, com a l’edició d’Alfaguara de l’obra d’Ende (1996).
Tot i l’evident homenatge, Jesús Mollà té prou talent i destresa per crear el seu propi món literari a partir de múltiples tradicions. El seu estil és menys barroc, sense tanta èpica transcendent, amb una imaginació més lligada a la realitat: els animals, encara que parlin i actuïn són aus i peixos habitants d’un espai concret com és l’Albufera, descrit amb precisió naturalista. A més, l’humor, la preocupació pel medi i la reivindicació feminista són elements que el distancien de l’escriptor alemany. Tensió, il·lusió, por, alegria, dolor i emoció es combinen de forma exitosa, com en totes les bones novel·les.