Això no mola, Escarola.

El desig de tenir un gos i el valor de l’amistat (prou forts per desafiar l’autoritat familiar) són temes recurrents en el llibre infantil. Si l’autora juga amb el classicisme, tampoc no s’està d’introduir el tòpic en el tractament dels personatges: la professora exigent, la veïna malcarada… Hi ha, però, un canvi de rols que fa atractiu el llibre: mentre que la protagonista és decidida, el seu company és un nen ploraner.
L’ús del present i el registre col·loquial es justifiquen per la identificació narradora-protagonista. No obstant això, sobta força que, en el capítol 6, narri el que succeeix a casa mentre ella és fora, tot i que és un dels més divertits.
Els dibuixos dinàmics de D. Serrano contribueixen a l’estil cinematogràfic del relat.
El desenllaç és tan oposat al que s’espera que no queda clar quin ha estat el factor del canvi matern. D’altra banda, l’autora introdueix referències massa concretes per tal de crear complicitat amb el lector, però segurament incomprensibles per a un d’èpoques posteriors («una cançó del David Bisbal»p. 57; «com feien a E.T.»,p. 82).