Amb l’aigua al coll!

Xavier Castanyer, historiador de l’art i escriptor, presenta una nova aventura d’en Roc i la Bruna, dos bessons de deu anys que viuen les seves peripècies en diferents moments de la història. A Amb l’aigua al coll! ens traslladen a l’any 1493, en el període just després del descobriment d’Amèrica, i van a petar a l’interior d’un vaixell que salpa cap al Nou Món a la recerca d’or.

La novel·la presenta un llenguatge acurat i precís, amb l’única dificultat per al lector infantil de trobar-se davant d’una quantitat important de lèxic possiblement desconegut, i tot i que la lectura flueix amb naturalitat li serà exigent.

És segurament en l’argument i en el posicionament de l’autor on l’obra crea més dubtes. En primer lloc, el que costa assumir i visualitzar és l’encaix dels dos protagonistes en unes situacions en les quals l’autor no fa cap concessió. Pel nostre davant passen tortures, assassinats, batalles, violència… que són descrites sense pèls a la llengua, i els dos germans se’n surten amb ben poques rascades: «I la sang començà a esquitxar-ho tot. I en Roc, enmig de l’infern, veié com volava el braç d’un esclau i rodolava el cap d’un oficial.» Unes situacions i unes aventures a les quals les il·lustracions d’Òscar Julve treuen molt de ferro, tot i que els donen un toc més infantil del que el text presenta.

I el que sorprèn una mica més és l’enorme dicotomia entre bons i dolents, com en les pel·lícules de lluites i patacades. L’autor i els protagonistes prenen part pels indígenes, «eren gent pacífica… d’una bondat infinita», assetjats per oficials corruptes i mercenaris que són descrits com a «plens de maldat», amb «intencions indignes que tenien els reis, l’almirall i tota aquella tropa de pillets que volien envair-los, saquejar-los, eliminar-los». Amb l’aigua al coll! deixa un sabor agredolç. Agre per aquesta excessiva dicotomia i per la inversemblança dels protagonistes enmig de la història, i dolç per la cura del llenguatge i la precisió de la narració.