Brisca

La Brisca, un terrier escocès, alegre, àgil i trapella, s’ha perdut. La seva jove mestressa, la Paula, s’entesta a no abandonar la recerca malgrat que fa hores que no dóna senyals de vida. Les esperances són mínimes, i és que una terrible tempesta que ha fet baixar torrents i rieres pot haver-se emportat la gossa. Pocs dies després, les notícies avisen de la presència d’un grup de gossos salvatges que deambulen al voltant de la zona on es va perdre la gossa. Ambdós fets tindran alguna relació?

Andreu Martín (Barcelona, 1949) narra una petita i senzilla història entorn del tema dels gossos abandonats que periòdicament apareixen a les notícies com a causants d’alguna malvestat. L’autor, que mostra, com és habitual en ell, un gran domini de la literatura, presenta una obra correcta, amb un bon domini del ritme i un bon dibuix dels personatges, i converteix la relació en el si del grup de gossos on la Brisca és acollida en una metàfora del gènere humà.

Ramon Rosanas ens mostra, després d’algunes aparicions a la mateixa editorial, en llibres com Per un plat de macarrons o Hi ha un nen al lavabo de les nenes, una bella evolució del seu estil, que deriva cap a unes il·lustracions que ens recorden, en molts casos, el cartellisme d’estil déco de principis del segle XX, un contrapunt que complementa perfectament i decora la història.

Malauradament, però, fa la impressió que aquesta novel·la ja està llegida: recordar, a tall d’exemple, la figura d’un gos tan emblemàtic com el nostre Rovelló, de Josep Vallverdú. És, doncs, una obra d’excel·lent factura tant per l’escriptor com per l’il·lustrador, però que no aporta gaire de nou en el panorama literari narratiu infantil. Com a curiositat, dir que el segell Nandibú n’ha editat la versió en castellà amb el mateix binomi d’autors.