Carbassa

Aquest és un llibre creat primer a partir de les imatges. I, en conjunt, es nota.

Carbassa és la història d’una elefanteta acabada de néixer que és diferent dels altres: és més petita i de color taronja, i això li comporta inseguretat, ja que la bandada la mira i fins i tot la critica pel fet de ser diferent. Però la mare sempre l’acompanyarà.

El conflicte, però, es presenta de manera força lleugera i forçada. A la pregunta de «per què soc diferent?», la mare li respon que és «especial», i no s’indaga més en què consisteix aquest concepte per a ella. O quan la petita elefanta pregunta que «per què ningú l’entén», no sabem a què es refereix, perquè abans no ha fet cap reflexió ni sabem res de la seva psique.

El text de Susana Peix avança lentament, amb un bon vocabulari, amb caminar d’elefant, tendresa i bondat, per recollir la lluita per l’autoafirmació i l’autoestima i l’amor incondicional de qui t’estima, en aquest cas la mare, per fer un exercici complicat com és el de crear una història a partir d’unes imatges definides.

El tema de l’autoestima es repeteix sovint en la literatura infantil, però, atenció, en aquest cas la resolució és crua, carregada de realitat: faci el que faci, la petita elefanta no serà feliç amb la bandada; no hi haurà res a fer, i al final la mare cedeix i han de marxar. L’única cosa, i la més gran, que li pot oferir la mare és el seu amor allà on siguin. El tema es tracta sense condescendència, i en aquest aspecte és un àlbum estrany en la nostra literatura, cosa que celebrem d’allò més.

La bandada es mou entre camps de roselles i dents de lleó, difícils d’imaginar a la sabana africana. Coneixem la funció poètica de la imatge, és clar, tot i que no tingui una funció clara en la història. En la versió castellana del llibre, que du per títol Amapola, pot tenir sentit (només plàstic), però en l’edició catalana (Carbassa) el sentit es perd, tot i que entenem que la catalana és la versió primigènia perquè enlloc s’indica que sigui una traducció.

Sobre el tractament de les imatges de Carolina Luzón, veiem un gran treball de dibuix amb grafit dels elefants, amb un traç obert i al mateix temps figuratiu. Potser, sent molt subjectiu, l’opció de retallar-les per fer un collage els fa perdre força, creant collages sobre fons abstractes que sovint, de tanta ampliació, perden resolució. Els fons, per la seva varietat, descol·loquen la narració.

També, esborrar bé un original escanejat o fotografiat sovint és complicat, com en el cas del primer pla de la petita elefanta, entre d’altres.

La versemblança és important en el món diegètic que es crea, per molt imaginatiu que sigui. Així, si el text diu que la petita elefanta és més petita del normal, en el dibuix no podem veure que té la mida d’una cria d’elefant normal, i més quan aquest és un punt primordial del conflicte. 

Les solucions plàstiques de Luzón són contemplatives, quasi una successió de quadres, que aturen la narrativa visual en la causa-efecte en passar la pàgina. Tenim la sensació de veure un seguit d’imatges sense una aparent connexió narrativa entre elles. Ara bé, Luzón s’ho ha passat molt bé; en les textures es nota que ha gaudit dibuixant.